|
Els bells mots
No conec Maria Teresa Altet personalment, però si, com deia
Virginia Woolf, no s’hauria de voler sentir qui es pot llegir,
haig d’afirmar que la Maria Teresa ja és amiga meva i bona
consellera. Perquè la seva poesia m’ha inundat l’ànima
com la lleu pluja del nord, aquella lanbroa que et penetra lentament
però seguit, per amarar-me de bellesa, de malenconia i de misteri.
Llegint-la se m’apareixien, com trobades reals, Rosalia de Castro,
Mercè Rodoreda –a qui tant invoca l’autora–,
Jean Austin, i tantes altres que, darrera les parets de les seves llars,
que les feien invisibles, a la seva taula del menjador, en un descans
després de totes les tasques domèstiques que se’ls
encarregaven pel seu rol femení, van anar enfilant frases construïdes
amb belles paraules, que ensenyaven conceptes savis i originals, entre
els quals es repetia el lament de trobar-se sotmeses a la seva condició
de dona.
Llegint la Maria Teresa em preguntava: per què escriu poesia
una dona? Pregunta retòrica quan la poesia, que és cant
i lament i reflexió i emoció, pertany a l’univers
humà des que, en la foscor dels temps, l’animal es va fer
home i dona. Però, és que potser els homes havien reconegut
mai aquesta capacitat a les dones, tancades al gineceu mentre ells es
reservaven el dret de conquerir no només el món, sinó
també la paraula? Poques mostres de poesia femenina ens han llegat
els recopiladors, davant la ingent producció masculina. Ens queden
uns quants fragments de Lesbos que no poden competir amb les epopeies
de la Iliada i l’Odissea, i fins a Santa Teresa i Sor Juana Inés
de la Cruz, en llengua castellana, poca més inspiració
poètica ens havia estat transmesa per ploma de dona.
Però, qui sap quants versos, quantes pàgines inspirades,
escrites per autores sensibles i imaginatives, han quedat a la taula
de la cuina, sense que s’hagin fet mai públiques? Per això
és més d’agrair poder comptar amb la publicació
de l’obra de la Maria Teresa, que ens posa en contacte, els que
no la coneixem, amb la seva sensibilitat i experiència.
Perquè les idees i els sentiments s’han gestat en ments
femenines a l’igual i al mateix temps que els seus ventres van
gestar fills, i d’aquestes emocions van sorgir versos tan bells
i suggeridors com els que sortosament avui la Maria Teresa ens fa conèixer
en aquest volum. Perquè, com altres i coneguts poetes, ella també
posseeix aquest “cor de poeta” que expressa tan vivament
al seu poema del mateix títol: “I quan mot, cant, lletra
i cel fan barreja/ ja té l’estel adherit a la pell / però
el cor vol l’estel, i tot deleja;/ I a dins la cabuda és
d’anacoreta/ i exhala mots i cants d’encès nivell,/
i d’aquell foc tan sublim, neix poeta”.
Cor de poeta amb cos i ànima de dona, i això vol dir
moltes coses, que de vegades es volen ignorar. Significa una doble lluita
para fer-se visible en un món masculí, significa invertir
més en l’esforç de realitzar-se com a persona creativa,
significa esperar molts anys para assolir les ambicions acaronades i
reprimides per les exigències socials, per la necessitat de complir
les obligacions que es reclamen a les dones.
Penso que la Maria Teresa ha degut assolir, a la fi, aquella habitació
pròpia que Virgínia Woolf exigia per a totes les dones,
com a requisit imprescindible per construir-se la seva pròpia
personalitat. I per això la Maria Teresa ha pogut arribar al
seu zenit de poeta a l’edat en què tots es jubilen i abandonen
l’afany de competir al seu món. Per això és
doblement meritòria, per això inverteix i guanya més.
I per això, també, demostra una maduresa, una saviesa,
una fina sensibilitat que reuneix tot allò que ha après
en els seus vuitanta dos anys d’aprenentatge. D’aprenentatge
de frustracions i renúncies, de coneixement de la naturalesa
humana, de descobriment de les desil·lusions i els desenganys.
És d’aquests que parla quan, recordant Mercè Rodoreda,
versifica la “frisança”? Quan afirma que “Fou
tan ràpid el frec de l’abraçada/ resta mel d’un
bes fet a corre-cuit,/ ell em redimiria d’aquell buit,/ de solitud
grisa, mai desitjada./” A quina frisança es refereix? Quin
moment de la seva vida rememora quan escriu “perquè així
em sento com abandonada”; o quina és l’enyorança
que reflecteixen aquests versos? Ah, que misteriosa que és la
poesia, i com, davant les insinuacions que aquestes queixes mostren,
queixes no resoltes amb un relat detallat, voldríem la transparència
d’una biografia que ens expliqués les causes de les frisances
de l’autora!
Les que li produeixen la soledat de què es queixava en versos
anteriors i que la impulsen a escriure a “El mirar afonat”:
“manca el predi de grata companyia, / el desori del sospir interior/
omple aquell temps las, de malenconia.” Els temes de la malenconia,
el desassossec i el desamor es repeteixen sobretot a la primera part
del llibre, que significativament titula “L’amant”
i que versifica en quinze sonets de perfecta rima, que sorprenen per
la seva perfecció formal, en temps en què la poesia perd
ritme i bellesa en desordenats i caòtics versos. Els sentiments
de desamor i engany s’expressen amb exacta perfecció al
tercet que tanca el sonet “Amb ulls clucs”: “Despertant
del somni em sento gelada, / em puny el dubte de no ser estimada/ però,
endins la ment, rebutja l’engany”.
Si Mercè Rodoreda és la seva principal mentora, també
es perceben altres influències, es veu que l’han enriquida
moltes lectures, com demostren el seu coneixement de l’obra d’Agustí
Bartra, i fins i tot, sorprenentment, d’autors de llengua castellana
com José Martí, que avui sembla tan llunyà de tots.
I és també Santa Teresa qui treu el cap en aquests versos
del “Per torbar l’ànima”, del sonet que comença
“No em motiva la solitud aspriva/ aquesta inanitat que em nega
amb plors/ per escorcollar els pètals de les flors/ i la fragància
figurativa”. ¿No és aquest el mateix ritme que el
de “No me mueve mi Dios para quererte/ el cielo que me tienes
prometido/ ni me mueve el infierno tan temido/ para dejar por eso de
ofenderte/?” I aquesta assumpció de totes les cultures
demostra la capacitat d’aprendre i de aprehendre d’aquesta
autora que no ha tingut por del desànim que provoca el pas del
temps i es perfecciona a cada incursió que realitza en la poesia.
Resulta admirable el valor que mostra la Maria Teresa en enfrontar-se
al tan freqüentment sonet, la més difícil de les
formes poètiques, que ella desenvolupa amb tanta perfecció.
Descobrim així una poeta veterana en el maneig de la paraula,
de la rima i del ritme, arts ben difícils, i que avui tants poetes
mandrosos i sense inspiració defugen, emparant-se en l’excusa
de la modernitat. Però els lectors que volem gaudir de la música
que sempre ha estat la poesia agraïm vivament a aquesta autora,
que amb tanta alegria hem descobert, el treball ben fet de desenes de
sonets tan perfectament cisellats. És també un encert
com evoca, amb paraules precises, emocions, estats d’ànim,
imatges de paisatges, crepuscles i albades, sense caure en tòpics
ni en llocs comuns tan llargament repetits; perquè als versos
de la Maria Teresa les descripcions d’ocells, flors, olors, colors,
a l’alba i al capvespre, perden el to adotzenat i vulgar que a
la poesia maldestre les fa indesitjables, per mostrar-nos una manera
nova i original de delectar-nos amb l’evocació de la naturalesa,
una naturalesa que al cap de segles de ser repetidament descrita ha
perdut per nosaltres la capacitat de sorprendre’ns.
I tot i que la soledat, el desencant, la nostàlgia, la malenconia,
són sentiments que sovint empenyen l’autora a descriure
en versos emocionats situacions que tots hem patit (qui, si és
humà, no en sap res!), un instint d’esperança, un
hàlit d’optimisme, un imperatiu i necessari desig de sentir-se
estimada, la fan acabar algunes poesies amb menys escepticisme del que
per edat i experiència s’esperarien. Cosa que, en definitiva,
demostra que la vitalitat, la ingenuïtat i la joventut no s’han
apagat per a la Maria Teresa, com demostra aquesta inquietud, aquest
afany per fer, per fer paraules, que li inspiren els versos de José
Martí: “Duerme mal el espíritu despierto./ El sueño
es culpa mientras/ falta algo por hacer”. I ella pensa que “vaig
fent via sensible al cant i a l’amor;/ és com un miratge
que em fascina els instants:/ i m’empara, m’encercla enigmàtic
per tot/; donant gràcies al cel i a la ment que m’acull/
i em dóna forces, llum i fe, per fer uns mots.”
“Uns mots” bells, consoladors, inspiradors de profundes
reflexions, provocadors d’emocions, que hem d’agrair a la
Maria Teresa, pregant-li que no guardi la ploma perquè ha de
continuar enriquint la poesia d’avui.
Barcelona, 12 de juny de 2005.
LIDIA FALCÓN.
|
Pròleg 
